Bons i dolents, les bruixes es pentinen. Sobre la crispació política

__________________________________________________

Bons i dolents, les bruixes es pentinen

Dídac P. Lagarriga,
Publicado al Setmanari Directa, nº 10, 21-27 juny2007

Anant fent, he compartit àpat, i fins i tot amistat, amb votants i militants de molts dels partits polítics de l'estat (amb i sense representació), entre ells fans del PSOE que entenen el partit (i la constitució) com un acte de fe -ja siguin ateus, catòlics o musulmans-; un ex-ministre del PP (i alguns dels seus votants) que desafien l'imaginari que els envolta; militants de HB, PNB i PP-PSOE sortint de tapes per Bilbao cada cap de setmana... A Tesalonika, un skin neonazi (que amb els anys va canviar el pòster del Hitler per un del Jim Morrison) em va acollir a casa seva i em va introduir al meravellós món del Rebetiko, la música antirepressiva per excel·lència. He compartit àpats i amistats amb acusats de pertànyer a ETA i que creuen sincerament que el fi (la victòria?) justifica els mitjans (com posar una bomba i matar un nen); pares i mares que fan tallar el clítoris a les seves filles per amor; islamistes que només de pensar en el matrimoni homosexual els vénen ganes de vomitar; cooperants que per voler salvar vides n'enterren cada vegada més a cops de propaganda; okupes que treballen per grans empreses que no respecten ni les mínimes lleis del joc; pijos que no han baixat de la Diagonal editant revistes que "trenquen motlles" o que viuen al Raval i aguanten el que sigui; empleats de INDRA que són fervents defensors de l'esquerra social; periodistes de l'ABC, La Vanguardia o El País amb opinions dignes de publicar a qualsevol contrainformatiu; militants del decreixement incapaços de menjar de menú...

No intento assenyalar les contradiccions dels altres, tot el contrari. Amb totes aquestes persones he compartit grans moments plens d'humanitat i de respecte. Si som múltiples, és per la capacitat d'absorció que tenim, així que una mica de tots ells, m'agradi o no, em va consolidant com a persona. "L'Alcorà -escriu Abdennur Prado-anomena mumin a l'ésser que manté l'actitud d'obertura, i kafir a qui rebutja aquesta lluminositat. [...] El kafir (lluny de ser un ateu o un infidel, com es tradueix normalment) es aquell que té bloquejats els sentits."

Bons i dolents es dilueixen en una obertura i un tancament, més real per intermitent, perseverant i difícil. La interferència constant. No pretenc relativitzar-ho tot, quedar-nos sense reacció, desactivar o reprimir la resposta digna, sinó provar d'entendre, d'apropar-me una mica més al que ens envolta i configura, al que ens fa i desfà. Algú ho canta: Plou i fa sol, les bruixes son (i no són) bruixes / Plou i fa sol, la diversitat de dol.

_____

Dídac P. Lagarriga, 2007

<<< Més textos de Dídac P. Lagarriga


	<<< Més textos de Dídac P. Lagarriga __________________________________________________ Bons i dolents, les bruixes es pentinen Dídac P. Lagarriga, Publicado al Setmanari Directa, nº 10, 21-27 juny2007 Anant fent, he compartit àpat, i fins i tot amistat, amb votants i militants de molts dels partits polítics de l'estat (amb i sense representació), entre ells fans del PSOE que entenen el partit (i la constitució) com un acte de fe -ja siguin ateus, catòlics o musulmans-; un ex-ministre del PP (i alguns dels seus votants) que desafien l'imaginari que els envolta; militants de HB, PNB i PP-PSOE sortint de tapes per Bilbao cada cap de setmana... A Tesalonika, un skin neonazi (que amb els anys va canviar el pòster del Hitler per un del Jim Morrison) em va acollir a casa seva i em va introduir al meravellós món del Rebetiko, la música antirepressiva per excel·lència. He compartit àpats i amistats amb acusats de pertànyer a ETA i que creuen sincerament que el fi (la victòria?) justifica els mitjans (com posar una bomba i matar un nen); pares i mares que fan tallar el clítoris a les seves filles per amor; islamistes que només de pensar en el matrimoni homosexual els vénen ganes de vomitar; cooperants que per voler salvar vides n'enterren cada vegada més a cops de propaganda; okupes que treballen per grans empreses que no respecten ni les mínimes lleis del joc; pijos que no han baixat de la Diagonal editant revistes que "trenquen motlles" o que viuen al Raval i aguanten el que sigui; empleats de INDRA que són fervents defensors de l'esquerra social; periodistes de l'ABC, La Vanguardia o El País amb opinions dignes de publicar a qualsevol contrainformatiu; militants del decreixement incapaços de menjar de menú... No intento assenyalar les contradiccions dels altres, tot el contrari. Amb totes aquestes persones he compartit grans moments plens d'humanitat i de respecte. Si som múltiples, és per la capacitat d'absorció que tenim, així que una mica de tots ells, m'agradi o no, em va consolidant com a persona. "L'Alcorà -escriu Abdennur Prado-anomena mumin a l'ésser que manté l'actitud d'obertura, i kafir a qui rebutja aquesta lluminositat. [...] El kafir (lluny de ser un ateu o un infidel, com es tradueix normalment) es aquell que té bloquejats els sentits." Bons i dolents es dilueixen en una obertura i un tancament, més real per intermitent, perseverant i difícil. La interferència constant. No pretenc relativitzar-ho tot, quedar-nos sense reacció, desactivar o reprimir la resposta digna, sinó provar d'entendre, d'apropar-me una mica més al que ens envolta i configura, al que ens fa i desfà. Algú ho canta: Plou i fa sol, les bruixes son (i no són) bruixes / Plou i fa sol, la diversitat de dol. _____ Dídac P. Lagarriga, 2007 <<< Més textos de Dídac P. Lagarriga