entrevista amb Tsitsi Dangaremgba

___________________________________________________

Tsitsi Dangaremgba:
Com a dona africana, qui et farà cas fins que no guanyis el Premi Nobel?

Entrevista d'Upenyu Makoni-Muchemwa
Introducció i traducció: D+A - Centre de Documentació Virtual

Tsitsi Dangaremgba

Tsitsi Dangaremgba va néixer l'any 1959 a Mutoko, a la colonial Rhodèsia (actualment Zimbabwe). Va estudiar medicina a la Universitat de Cambridge, però l'any 1980, just abans de la independència i quinze anys de guerra, torna i comença a estudiar psicologia a la Universitat de Zimbabwe. Escriptora en anglès -que dominarà més que el shona al ser aquest el idioma amb el que cursa tots els seus estudis-, comença a escriure poesia i teatre a partir dels anys 80.

Influenciada primer per les escriptores afroamericanes dels Estats Units, serà el descobriment d'escriptors africans com Chinua Achebe o Ngugi wa Thiong'o que la portaran a repensar les seves influències, enllaçant la seva pròpia expressió amb una cultura oral de la que se'n sent fortament deutora. "En aquella època els historiadors començaven a reescriure la història; si jo hagués tingut accés a aquesta particular versió de la història quan anava a l'escola, ara seria una persona molt més integrada".

Escriu tres obres de teatre en un moment on, segons ella mateixa explica, "no hi havia obres de teatre amb papers per a dones negres" i on la ja mencionada actitud d'"asseure's i escriure" fa que trenqui amb el món literari on predominaven els homes. Combinant els seus treballs com a professora i com a escriptora, es dedicarà després plenament a la literatura, decisió que pren després de que el seu treball es vegi cada vegada més reconegut, amb la publicació de la seva obra teatral "She no longer weeps" i alguns premis, com el concedit per la Swedish International Development Authority de relats breus, amb la publicació del conte premiat a l'antologia Whispering Land (1985).

L'any 1988 s'estrena com a novel·lista amb el que serà el seu llibre més conegut: Autora de Nervous conditions, esdevingut un dels "clàssics moderns" de la literatura africana. El títol l'agafa del també clàssic anticolonialista Els comdemnats de la terra (1965) de Frantz Fanon, on s'explica que l'"estatut del natiu" és una condició nerviosa introduïda i mantinguda pel colonitzador entre els colonitzats i sense el consentiment d'aquests. Com assenyala Taonezvi Vambe 1, mentre el llibre de Fanon es centra en l'estat d'alienació que experimenten els africans sota un regim colonial brutal, la novel·la de Dangaremgba "incorpora que el sentit marginal de molts africans sota el sistema colonial és també un espai físic, intel·lectual i psicològic amb les seves pròpies dinàmiques de tensió i contradiccions. En aquest espai opressiu, la dona negra viu una vida de discriminació sexual per part del seu home però alhora la dona es troba col·laborant amb l'home negre contra el colonialisme, inclús si lluita contra el seu propi marit". Aquesta novel·la marca un punt i apart en el context políticocultural del país, fortament criticada per uns crítics masclistes que encara acostumaven a dir què podien pensar les dones i com això s'havia de representar.

La revisió del paper que havia assignat el colonialisme a la dona, juntament amb una cultura tradicionalment patriarcal, són les principals crítiques de Dangaremgba, que analitzarà i representarà mitjançant les moltes cares dels seus personatges, i on la ficció li servirà com a retrat, moltes vegades autobiogràfic, per anar més enllà d'aquesta. Amb 29 anys i una vida farcida d'activitats i compromís i després del seu èxit amb Nervous conditions, comença a estudiar cinema l'any 1988 a Berlín. El 1992 escriurà la pel·lícula "Neria" i l'any 1996 realitza Everyone's child, la primera pel·lícula dirigida per una dona negra a Zimbabwe i on explica la història de quatre orfes amb uns pares morts pel sida. 2

A continuació reproduïm l'entrevista que Upenyu Makoni-Muchemwa li feu durant l'agost del 2009 per a la publicació de Zimbabue Kubatana. 3

Upenyu Makoni-Muchemwa: Per què les protagonistes de les teves histories sempre són dones?

Tsitsi Dangaremgba: Als meus relates i pel.lícules les protagonistes generalment són dones perquè, mentre creixia, em relacionava bàsicament amb dones. Crec que això és normal quan s'és jove, però a mida que vaig madurant també tinc relacions profundes amb persones que no són dones, i això es va reflectint al meu treball.

UMM: Et veus amb la responsabilitat d'explicar les històries de les dones africanes?

TD: No, no em sento amb aquesta responsabilitat, però sí amb la d'explicar la veritat sobre el món que veig. Ara mateix, el món l'entenc com una ceba. Quan era jove ho veia d'una manera degut a la gent amb la que em relacionava, i a mida que vaig fent-me gran el meu món s'expandeix, i s'afegeix una nova capa.
Parlo amb gent diversa de formes diferents. És un procés evolutiu continu. El que espero és que, amb el temps, arribi a trobar una certa continuïtat. Llavors hauré desenvolupat una mena de teoria entorn la qual es podrà dir: "Això és el que pensava Dangarembga", i espero no contradir-me massa.

UMM: Com a narradora, sents que la teva manera d'explicar va evolucionant amb el temps?

TD: Sí, definitivament hi ha una evolució. La raó per la que dic això és perquè em vaig prendre molt seriosament les classes de redacció en anglès a l'escola, i sempre penso en elles quan he d'explicar històries. Per tant, espero que d'aquelles primers composicions a l'escola fins ara hi ha coses que han canviat. Si enfoquem la pregunta des d'una altra òptica, diria que conscientment vaig empenyent els límits. Constantment busco diferents maneres d'explicar històries.
Ja sigui en cinema, prosa o poesia, sempre busco aquelles formes que d'alguna manera reflecteixin la nostra cultura, però que alhora siguin comprensibles en el segle XXI. Aquest és, actualment, un dels meus objectius. Es tracta de forma, però també de contingut. M'interessa molt que la forma que empro sigui rellevant al contingut. Perquè, quan ho mires, la vivència que estic tenint com a africana, en el Zimbabue actual, és una experiència única.
Cada persona que està vivint a Zimbabue actualment té una experiència única que cap forma de representació ha pogut captar abans. Així que és molt possible que aquestes formes no siguin adients. De fet, és una cosa que s'està veient en els estudis postcolonials, sobre la disjuntiva en la veu dels que han patit determinats traumes. Per tant, estic buscant definitivament trencar barreres.

UMM: Què inspira les teves histories i, particularment, els personatges femenins tan forts?

TD: El que m'inspira és el que veig. Això pot semblar molt superficial, però crec que és difícil imaginar l'inimaginable. Així doncs, bàsicament el que hom té ho ha tret d'algun lloc. I en això es treballa. Com el gran escultor Dominic Benhura , que fa que les pedres ballin i volin. És a dir, qui s'hagués imaginat que les pedres volen o ballen? Però ell ho aconsegueix perquè té el concepte de la pedra i el concepte del ball. El que ell té, a diferència d'altres, és l'habilitat de posar-los junts. Les meves històries provenen del que he viscut. La manera com les poso en comú és el que crec que les fa diferents.
Parlar de dones fortes és molt interessant, i estic treballant la noció de "fort" en aquest moment. Hi havia un moment a Zimbabue on les dones que volien que les veiessin com dures s'autodenominaven "mahadhi" i no sé si encara és una moda, però és una cosa sobre la que pensar. No és el mateix "dur" que "fort". Sabem que les substàncies dures poden trencar-se fàcilment, així que, una vegada més, la noció de caràcter fort, d'una dona forta, és una cosa sobre la que vull reflexionar. Per exemple a "Book of Not", Tambudzai es mostra com a ésser humà, però el que admiro d'ella és que pot explicar la història del seu despullament. Quanta gent pot aixecar-se i dir: "mireu, he fet això". Sabent que la gent la jutjarà de manera negativa, i dient-los: "Us ho explico. Aquesta història necessita que es conegui i així podrem preguntar-nos què fa que ens comportem d'aquesta manera".

UMM: Et definiries com una dona forta?

TD: No exactament. Estic feta de fang. El que em permet pensar que m'ha fet sobreviure. A l'estar feta de fang es generen moltes opinions sobre mi, i he de lidiar amb elles si vull continuar. M'agradaria ser més forta. Si ho fos hagués fet molt més. Però per algú fet de fang, no em puc queixar.

UMM: Com definiries una dona forta?

TD: No puc. Sóc incapaç de definir a una dona forta perquè no trobo que aquesta categoria sigui útil. Què és una dona forta? Què és una persona forta? El que tenim son determinades condicions, en les quals la gent ha d'actuar per aconseguir el millor per a ells mateixos i èr al grup. Per a mi, això és molt important. I és un aspecte de la meva herència shona i africana que no vull rebutjar. Fas el millor per a tu i per al grup. No pots triar entre un o l'altre, hi ha d'haver un equilibri. Si insistim en la definició de força crec que és algú que té la capacitat de fer el millor per a si mateix i per al grup.

UMM: Com a dona, quins reptes afrontes a l'establir la teva empresa de producció?

TD: Cada dia és un repte. Una amiga m'ho va dir: "Tsitsi, la meva mare també tenia un època dura i es llevava cada dia a la matinada i, dirigint-se a Déu, deia: 'Tu i jo contra ells'", i aquesta és l'actitud que he adoptat. Per ser honesta hi ha alguns homes bons, però la majoria no volen a les dones en posicions de poder, sinó que volen perjudicar-nos si tenim una il.lusió, volem que no la realitzem. Cada dia ens enfrontem a això.
Algunes vegades guanyes, i altres perds però, com dic, la teva convicció és el que necessites per fer el millor per a tu mateixa i per al grup. Només així si perds no et desanimes, sinó que et serveix de lliçó. Et dius, "d'acord, això no ha funcionat, però una altra cosa sí pot funcionar". També estar feta de fang ajuda, vas a dormir i et tornes a modelar a tu mateixa i t'aixeques al matí següent com nova.

UMM: De tots els llibres que has escrit, quin és el teu preferit?

TD: No puc respondre a aquesta pregunta. No et puc dir quin prefereixo. En tinc tres: dues novel.les i una obra de teatre. Quan n'escric un acostumo a pensar que és el meu favorit, però senzillament és perquè hi aboco les meves energies i els altres ja estan fets. Crec que em pertoca a mi jutjar-los. Han de sortir i fer el seu curs. Em sorprèn molt quan estic, posem per cas a Suècia, i em ve una noia i em diu: "Oh, la protagonista Nyasha, explica'm una mica més de Nervous Conditions". i penso, "Déu meu, una altra vegada venen amb això de Nervous Conditions", perquè estic tan capficada en el que estic fent en aquell moment... Així que amb el que treballo és el meu preferit. Però una vegada finalitzat, ha d'ocupar el seu lloc entre els altres treballs. Això és una cosa que he après llegint a Toni Morrison, perquè ella diu que els teus treballs poden esdevenir molt cobdiciosos. Et penses que els controles, però en realitat són ells els que et controlen. No els escrius, no els produeixes, sinó que són ells els que es produeixen a sí mateixos a través teu. Així que, d'alguna manera, has de veure que això s'ha produït a sí mateix i m'ha de permetre distanciar-me.

UMM: En una entrevista del 2008 amb Miriam Kotzin a "Per Contra" deies: "Com a escriptora africana et veus subjecte a tot tipus d'explotació". Quin tipus d'explotació has viscut?

TD: Bé, ara mateix estic en una batalla legal amb ZPH, que s'ha comportat d'una manera que considero vergonyosa. Espero que podem resoldre-ho amigablement. Lògicament, a Zimbabue és molt difícil que les coses funcionin de manera positiva. La gent sempre es queixa de l'economia, etcètera. Però una vegada més, tornem al que deia abans sobre què fa que una persona sigui persona. Sempre tens una opció, fins i tot si l'economia va com va, et pots comportar d'una manera o d'una altra. Per a mi, si et comportes per benefici de tu mateixa i del grup, el que per un editor vol dir pel bé de la teva empresa i del teu autor, llavors no hi hauria d'haver problemes. Però em sembla que no tenim aquesta ètica.
Crec que tenim una manca total de moralitat. Una vegada més vull dir que la gelosia és una cosa que nosaltres, els habitants de Zimbabue, la tenim endèmica a la nostra cultura. És per això que tenim una creença com la de uroyi, perquè si estàs gelós d'algú altre, dóna-li un troç de bilis de cocodril. Tenim moltes coses d'aquestes. També crec que això fa que molta gent no doni suport al meu treball. Però no només és a Zimbabue, fora del país he tingut problemes amb l'editor. Estic en una batalla legal amb l'editor anglès. Estic segura que guanyaré els judicis, però es necessita molt de temps i energia.
Penso que un dels problemes que tenim els artistes a Zimbabue és que no tenim mànagers ni administradors. Tenim empresaris, però aquests només pensen en fer diners a qualsevol preu. No tenim empresaris que tinguin una passió real i una comprensió per les arts, i per tant menyspreen l'art. Aquest ha estat un dels meus problemes. Si hagués tingut un agent, no m'haguessin passat aquestes coses. Però, novament, com a dona africana, qui et farà cas fins que no guanyis el Premi Nobel? He de posar això a la meva agenda.

UMM: Creus que el escriptors africans masculins pateixen el mateix tipus d'explotació?

TD: Sí, no crec que l'explotació en el món artístic estigui segregat fins aquest punt. Crec que existeixen elements socials que fan que una dona ho tingui més difícil per entrar en el món cultural. Però una vegada ho ha superat i s'ha decidit a que l'art es converteixi en la seva professió, s'enfronta a molts dels mateixos problemes que els homes. Per exemple, agafem a un ballarí: quanta gent el respectarà com a home? Li diran de totes maneres, li adjudicaran orientacions sexuals amb les que aquest home haurà d'enfrontar-se. Crec que una vegada la decisió està presa, els problemes són bàsicament els mateixos.
On les dones ens veiem més afectades és a l'hora d'obtenir les capacitats bàsiques per l'art en termes d'educació i per poder superar la pressió social contra el conjunt de la professió. Després d'això, la única cosa, en la meva opinió, és que els veritables artistes masculins respecten les dones artista. Fixem-nos amb algú com Oliver Mtukudzi, no és algú que anirà a perjudicar a dones com jo. Algú com Dominic Benhura també em respectarà de la mateixa manera que el respecto jo pel seu art. És tota aquesta gent a la perifèria que es pensen que hi ha alguna cosa que els pertany i que ara mateix són el problema. i, novament, la qüestió de gènere esdevé aparent.

UMM: Amb quins estereotips sobre les dones africanes, i especialment com a dona artista, t'has trobat?

TD: Personalment no penso en estereotips d'aquests quan treballo. Penso en què és el que cal dir, però no em sento enfrontada a aquests estereotips. Potser no acabo d'entendre la teva pregunta, però això potser es deu en que no estic en aquesta òrbita, i els estereotips no m'afecten. Potser per això un personatge com Tambudzai a "Book of Not" esdevé tan decepcionant.
Perquè actualment els estereotips recauen en les africanes fortes, que res els pot fer caure, que senzillament van i ho fan tot. Intento mirar els casos particulars. D'altra banda, lògicament, també has de tractar els temes generals perquè el públic tingui referents. I crec que la manera en que hom ho fa constitueix el seu art. Si es fa amb estereotips, o d'una manera molt individual i original és el que dona valor al teu art. Encara hi ha molt per dir sobre l'art polític que està venint. No crec que l'art polític hagi de ser propagandístic. Sóc una feminista. Ho he estat des dels vuitantes, i en aquella època el nostre lema era "El personal és polític". Així que per a mi, com més puguis manifestar de la persona, sigui dona, home, és igual, més et comportes d'una manera política, en el sentit de que estàs actuant com a artista en el món d'avui.

UMM: Com a dona treballadora, com has combinat l'equilibri entre els dos papers de muller i mare al mateix temps que dirigeixes una productora respectada i ets artista?

TD: Ha estat molt difícil trobar l'equilibri, i sovint no ho aconsegueixo. Els meus pobres fills a vegades no em veuen. Si torno d'un càsting, per exemple com em va passar ahir, i tinc una idea i l'he d'escriure, li dic al seu pare: "Per favor, estigues amb els nens mentre em poso a escriure". Quan torno ja estan dormint, i això és molt trist. Però intento explicar-los què faig i parlem sobre el meu treball. Crec que entenen què fa la seva mare, qui és, i els hi agrada.
El que m'ha permès continuar amb aquest estil de vida, poc equilibrada, és el suport del meu marit. Si li dic que no em puc estar amb els nens, ell ho fa. Si m'he d'aixecar aviat perquè he d'escriure alguna cosa, ell porta els nens a escola i els recull. He estat enormement beneïda per tenir un company que em comprèn. En part també es deu a que és artista. És un editor amb molt experiència i mols respectat que ha editat programes per tot el món. He tingut sort.
Això és el que diria. No és res del que he fet que ha creat un equilibri que s'ha d'establir, perquè en termes generals podem dir que els artistes no són gaire equilibrats. Sóc afortunada en aquest sentit ja que quan no actuo com a artista, puc actuar d'altres maneres. També he après altres maneres de fer. Però quan estàs en el procés creatiu, és molt difícil ser equilibrat. Has de poder deixar-te trastornar per deixar totes aquestes coses fora. Com pots ser equilibrada en el moment del trastorn? Però estic molt contenta de dir que he après altres maneres de sumar móns i dir, d'acord, ara estem en el terreny administratiu o el que sigui.

UMM: Quin creus que és el rol de la dona a l'Àfrica actual?

TD: Em sembla que les dones a l'Àfrica tenim el rol de viure. De ser feliç. Tenim el rol d'interactuar amb la gent del nostre voltant, amb formes que també contribueixin al benestar i la felicitat dels que ens envolten de manera recíproca, no només com un sacrifici. Penso que tenim un deure amb el planeta, i hem d'entendre que el nostre comportament afecta el llegat d'aquesta terra que deixem pels nostres fills. Però també penso que aquests són rols que tothom, i a tot arreu, té. No veig per què jo, degut a que sóc africana, he de tenir un rol diferent respecte al món de qualsevol altre.

UMM: Creus que el fet de que una dona, Ellen Johnson-Sirleaf, per fi hagi aconseguit la presidència en un país africà, farà que la causa de les dones del continent avanci?

TD: No crec que la gent necessiti models. Tenir com a presidenta a una dona és positiu, perquè les noies poden veure-la i dir: "Jo també ho puc aconseguir". Des d'aquesta perspectiva és bo. De la mateixa manera que ara el nois joves negres poden dir: "Puc ser el president de la nació més poderosa del planeta", ja que abans no teniem aquest tipus de model. Això és positiu.
No obstant això, hem de veure com aquesta gent actua. I, novament, és aquí on el nostre paper com a societat és important. Si considerem que s'estan comportant malament, hem de denunciar-ho, perquè aquests nens, aquests joves que els estan mirant, entenguin que això és una cosa meravellosa, però que pot no ser-ho. Així, la propera generació ho podrà fer millor.

UMM: Què creus que poden aportar les dones al canvi?

TD: Podem cooperar. La no cooperació és un del més grans obstacles al nostre progrés. A les dones no els hi agrada les altres dones. No hem de lamentar-nos a nosaltres mateixes per això. És normal que en qualsevol grup oprimit trobem que l'odi provocat per l'opressió s'internalitzi. Així que quan veus algú com tu, enlloc de dir que això és una cosa meravellosa que he d'estimar, penses que és una cosa horrible que has de destruir. Crec que les organitzacions de dones han de negociar seriosament amb aquest tema humà fonamental, que també és el de les dones. Pots tenir tot el pressupost del món per temes de gènere i igualtat, però si no entenem perquè dues dones no poden treballar juntes en una oficina i que alguna cosa positiva succeeixi, no ho aconseguiran. Per mi, aquest és el començament i, novament, és per això que crec amb la meva reivindicació de les arts, on podem interrogar-nos sobre aquestes qüestions.

UMM: Tens algunes recomanacions per les futures escriptores o realitzadores?

TD: Sí, absolutament. Ves-hi. Fes-ho. Per escriure, necessites un llapis i una mica de paper. Pot ser qualsevol paper. Així que fes-ho. Potser vols escriure una novel.la, però potser no tens temps, doncs escriu un poema, o un relat. Senzillament fes-ho.
Parla amb altres persones, llegeix tot el que puguis, investiga per tu mateixa. D'on ve aquest desig? On està la veu que em parla? Què et diu? O només escrius per què creus que és glamurós? En la meva opinió, si escrius per glamur has de tenir èxit. Però això no sé quan passa. Has d'escoltar-te a tu mateixa per saber què necessites expressar, i quan ets coherent amb l'aspecte que vols aconseguir.
Posteriorment, necessites trobar entitats que et puguin recolzar. Tenim la Women Filmmakers of Zimbabwe, on estem fent aquesta entrevista, al número 5 de Windemere Close (Helensvale). Estem obertes a nous membres, la meva feina aquí és oferir formació a les noies que no l'han rebut del sistema educatiu, ja que els artistes acostumen a pensar diferent de la resta. Així que sovint no continuen amb el sistema educatiu. Volia oferir un espai per aquestes dones. Tenim també la Zimbabwe Women Writers. Hi ha dones que publiquen, com Endai Nyagura que està a la NUST University (Universitat Nacional de Ciència i Tecnologia). Tenim moltes dones que estan començant a entendre-ho.

_____________

Notes

1. Maurice Taonezvi Vambe: "Subverting Traditional Images of Women in the
Postcolonial Zimbabwean Novel" (Universitat de Zimbabwe, Harare, 1995).
2. Per aprofondir una mica més en la vida i treball de Tsitsi Dangaremgba:
http://www.postcolonialweb.org/zimbabwe/td/dangarembgaov.html
3. "How can you be balanced at the moment of unhinging? Interview with Tsitsi Dangarembga", per Upenyu Makoni-Muchemwa, Kubatana.net, 5 d'agost 2009, http://www.kubatana.net